El romaní o romer^[2] (Salvia rosmarinus) és una planta amb flors del gènere Salvia dins la família de les lamiàcies.^[3] És un arbust mediterrani molt conegut gràcies als seus usos culinaris i medicinals. El romer posseeix en les seves fulles glàndules que contenen olis essencials que li confereixen una fragant, fresca i forta olor, sobretot quan es trituren. És un condiment tradicional de la cuina mediterrània.

Addicionalment pot rebre els noms de beneit, beneït, romanill, romer blanc, romer de flor blanca, romer femella, romer mascle, romer sant, romer ver, romera i romeret. També s'han recollit les variants lingüístiques romanell, romanyí, romarí, romera, romero, romí, rosmarinus i rumaní.

Ecologia i hàbitat:

La seva distribució geogràfica genèrica és abundant, la trobem a tot el sud d'Europa, a l'oest d'Àsia i al nord d'Àfrica.

Pel que fa a la península hispànica està distribuïda de forma general i només escasseja en alguns punts del nord i nord-oest, des de Galícia fins al País Basc. A la part oriental de la península té una distribució general i molt comú a Catalunya, però rara vers els Pirineus.

El romaní creix en tota roca, encara que prefereix el caducifoli. En trobem des del nivell del mar fins als 3500 metres d'altitud, molt comú en ambients d'ametllers. Com que és una espècie termòfila, no resisteix gaire bé les gelades. És fàcil de localitzar a les muntanyes, tant humides com seques

Descripció:

És un arbust perenne i aromàtic d'un metre d'alçada normalment, encara que pot arribar als 2 metres. L'arrel és axonomorfa amb tiges molt ramificades en forma de ramificació simpòdica i llenyoses. Les fulles són lanceolades, tenen un color verd brillant a l'anvers i blanc tempestuós al revers; en aquestes, la divisió del marge és simple i la superfície revoluta. Petites, com a molt de 3,5 cm de longitud, amb l'àpex acuminat i la base atenuada, se situen damunt la tija de manera oposada. Les inflorescències són petites agrupacions de poques flors (3-15 flors) agrupades en petits conjunts racemosos curts situats en posició terminal.

Reproducció:

Les flors del romer són hermafrodites i pentàmeres, es troben en posició pedicel·lada i una simetria zigomorfa, apareixen des de finals de primavera fins a principis d'estiu, encara que pot estar florit tot l'any. El calze és bilabiat (amb dos llavis) i acampanat de color verd, i alguns cops, té un to vermellós. La corol·la és bilabiada d'una sola peça; fa entre 10 i 12 mm i té un color blau pàl·lid, rarament blau intens i en poques ocasions blanc. L'androceu està constituït per dos estams encorbats exserts. El gineceu és súper amb un estil terminal. El romaní té fruits petits, secs i tetraquenis que apareixen en el fons del calze; cadascuna de les quatre parts en què està dividit el fruit té una llavor.

Aquest no és l'únic romer silvestre de la península. N'hi ha d'altres, més escassos, localitzats en alguns punts principalment a la zona pròxima a la costa de les províncies espanyoles d'Almeria i Granada com el Rosmarinus eriocalyx Jord. & Fourr que té unes fulles més curtes, de 5 a 15 mm, amb les flors de color violeta. A Almeria existeix el R. officinalis L. var larandulaceus, Nöe, amb les fulles de marge dentat.

A Menorca existeixen les següents variants: romaní mascle (Ciutadella) i romaní foraster (plantat en jardineria a tot Menorca). A més a més hi ha una varietat endèmica que creix torta i més planera, força rara a l'illa, el Rosmarinus officinalis var. palaui. A aquesta varietat se la denomina amb els noms vernaculars de "romaní femella" o "flor revenial".

Curiositats i usos:

A causa de la seva característica fragància, és utilitzat en perfumeria. L'"aigua d'Hongria" té com a principal component el romer. El romer també serveix per aromatitzar l'aigua del bany.

La seva fusta serveix com a combustible i també per a fer peces de llaüts i altres instruments musicals.

El romer sempre ha estat una planta molt utilitzada i per això trobem gran nombre de referències sobre la planta en molts d'escrits. Linné va dir: ”creix a Espanya tan abundant, que els navegants, abans d'albirar terra, reben la seva olor”.

Segons Pius Font i Quer: “...es té per estimulant, antiespasmòdic i lleugerament diürètic; actua també com colagog, això és, sobre la secreció biliar. Els herbolaris valencians el recomanen per a rebaixar la sang. A l'exterior s'utilitza per a lluitar contra els dolors articulars així com per a tonificar el cos cansat per treballs violents o per haver caminat massa.”^[9]

Tradicionalment s'acostumava a repartir pels calaixos i armaris per evitar els àcars i també es col·locava a les habitacions dels malalts com a desinfectant.

Originari de la conca del Mediterrani, aquest arbust és una de les espècies aromàtiques que té més història, a causa de les seves propietats medicinals, gastronòmiques, i aromatitzants, formant part de la vida dels pobles d'aquesta zona.

A l'antic Egipte va ser un dels ingredients de les formulacions fetes per a embalsamar els cossos dels morts. Tradicionalment també se li han atribuït propietats afrodisíaques.

Va ser introduït al nord del continent europeu a través dels Alps pels primers monjos cristians, arribant a ser molt popular als jardins monàstics de tot el continent

L'oli essencial va ser obtingut per destil·lació el primer cop el 1330 gràcies a les investigacions anteriors de Ramon Llull.

Amb fulles de romaní mossegades i mesclades amb sal li varen curar els cabrers a don Quixot la ferida que li havia fet a l'orella el biscaí, a la primera part de la novel·la de Cervantes.

La nissaga Romaní, família fabricant de paper, procedent de terres gironines que s'establí a Capellades en la dècada de 1620, en el segle xviii va afegir a la seva producció una filigrana amb el dibuix de la planta de romaní.^[8]

Als Alps se celebra anualment el Almabtrieb, vella celebració ramadera que commemora el pas del ramat als pasturatges de muntanya.

A Gran Bretanya, els 11 de novembre es fan corones amb romer per condecorar als excombatents de les dues guerres mundials.

El romaní o romer planta s'utilitza tot sovint a la cuina tradicional mediterrània, condimentant una gran varietat d'aliments. La seva fragància, però, és forta i intensa. Cal, doncs, dosificar-ne la quantitat i emprar-lo amb moderació; evitant així que el seu sabor sigui dominant en el plat en qüestió.

Les fulles del romaní, tant les fresques com les seques, es fan servir com a espècies per a aromatitzar carns i aus. És especialment apreciat com a condiment de la carn de be.

També serveix per a condimentar sopes, preparacions a base de verdures, i salses per a acompanyar la pasta.

El nèctar de les seves flors és excel·lent; el període de florida és molt llarg i atreu molt les abelles. Al Baix Maestrat i Montsià és molt apreciada la mel de romer. Té fama de ser la de millor qualitat i és un dels tipus que pot arribar a ser considerada, si la proporció del seu pol·len és suficient, mel monofloral.

Etimologia

"Rosmarinus" es creu que va ser format del llatí per "ros" que significa "rosada" i per "marinus", "marí", ja que el romer és una planta mediterrània. Però actualment, es decanten per una altra interpretació, segons la qual "ros" vindria de la veu grega "rhops" (ῥωψ), que vol dir "matissar", i "marinus" derivaria de "myrrhinos" (μυῤῥίνος), que significa "aromàtic"

Tornar a Austràlia