Un exemplar de grans dimensions plantat al jardí es va salvar d'unes obres  d'una urbanització de Caimari, els dos exemplars que hi ha al camí principal provenen d'Alacant. 

L'olivera (Olea europaea L., del llatí oleum, 'oli', i Europaeus, 'd'Europa') és un arbre de la família de les oleàcies originari de l'Àsia Menor que es conrea des de l'antiguitat a tota la conca mediterrània. També es coneix amb els noms d'oliver i oliu, i la varietat silvestre rep el nom d'olivera borda o ullastre. Un lloc plantat d'oliveres és un olivar, oliverar, olivet, una oliveda o olivereda.

Curiositats i usos:

L'Olivera és una planta present en moltes cultures. A l'Antiga Grècia, per exemple, l'oli d'oliva era considerat sagrat i era usat per ungir reis i atletes. Les branques fulloses de les oliveres eren símbol d'abundància, glòria i pau i s'utilitzaven per coronar els vencedors dels jocs amistosos o les guerres. D'acord amb la mitologia d'aquesta zona, l'olivera va ser un regal de la deessa Atenea al poble de l'Àtica.També trobem l'olivera present a la cultura egípcia on les seves branques són un símbol de benedicció i purificació i les trobem presents a la tomba de Tutankhamon. A Roma, el poeta Horaci, en fa menció al fruit fent referència a la seva pròpia dieta a la que qualifica de molt simple: "Per a mi, olives, escarola, i malva.". Lord Monboddo comenta que les olives eren, el 1779, un dels aliments preferits de les persones grans.

L'olivera és una de les plantes més citades en la literatura. En l'Odissea d'Homer, per exemple, Ulisses s'arrossega per sota de dos brots d'olivera.

L'olivera també té un paper important a la Bíblia on hi és esmentada més de 30 vegades tant en el Vell com en el Nou Testament. Per exemple, va ser una branca d'olivera la que va demostrar a Noè que el diluvi s'havia acabat. També Moisès lliurava dels serveis militars a aquells que conreaven oliveres. L'Alcorà també esmenta l'olivera.

Aquest fet de trobar l'olivera tan present en les diferents cultures mediterrànies i en la literatura es deu als llocs on ha aparegut aquest arbre. L'olivera conreada (l'ullastre és una planta naturalitzada des de fa mil·lennis) va fer aparició a la regió mediterrània alguns milers d'anys després que al seu lloc d'origen, l'Orient Mitjà, fa uns 7.000 anys. Al Peloponès, el conreu de l'olivera va començar al voltant del segle iii aC. Després del segle xvi, els europeus van portar l'olivera a Amèrica. Principalment a Califòrnia, Mèxic, el Perú, Xile i l'Argentina. També n'hi ha petites plantacions a la Xina, el Japó i el Nepal. S'estima que actualment hi ha uns 1.500 milions d'oliveres arreu del món. Als Països Catalans el seu conreu es va estendre notablement el segle XIX amb la demanda d'oli a partir de la guerra del Francès, que havia provocat molta pèrdua d'arbrat al territori, i especialment en terres desamortitzades, representant la meitat dels conreus d'arbre i arbust, combinats amb cereals i vinya.

Les olives (fruit), així com l'oli que s'obté del seu premsat, són elements molt comuns usats en la dieta mediterrània.

L'oliva és un aliment amb gran valor nutritiu que conté poques quantitats de sucre i que sol menjar-se en aperitius i amanides.

L'oli d'oliva és l'element diferencial per excel·lència de l'alimentació mediterrània. S'utilitza tant per amanir com per fregir aliments. La seva composició lipídica aporta certs àcids grassos que són essencials pel nostre organisme i ajuda a algunes vitamines a ser absorbides pel cos humà.

Descripció:

Estructura vegetativa

És un arbre perenne amb la capacitat de viure i produir durant centenars d'anys. Té port mitjà: fa entre 2 i 10 metres d'alçada (és un macrofaneròfit).

estructura vegetativa  

Formada per: arrel, tija  i fulles. L'arrel, en el cas d'arbres nascuts de llavor, és axonomorfa i té caràcter pivotant, és a dir, que hi ha una arrel principal que sense ramificar-se penetra a la terra. Quan l'arbre prové de l'arrelament d'estaquetes, en canvi, es formen un conjunt d'arrels secundàries. En tots dos casos, però, van creixent, de manera contínua, petites arrels que són les que més fàcilment absorbeixen els nutrients. La fondària a la qual arriba l'arrel depèn de l'estructura, la fertilitat i la humitat del terreny. El tronc és tortuós, gruixut i ramificat. L'escorça, en els exemplars joves, és llisa i de tonalitats gris clar, i amb els anys s'esquerda i s'enfosqueix. La fusta és dura. La capçada és arrodonida, atapeïda i irregular. Les fulles són simples, coriàcies i lanceolades, i tenen les vores enteres i l'àpex agut. Es disposen de manera oposada i són persistents, és a dir, que no cauen habitualment fins passats dos o tres anys de la seva formació. La longitud varia entre 3 i 8 cm, i l'amplada, entre 1 i 2 cm. El pecíol és curt: fa uns 0,5 cm. L'anvers de la fulla és d'un color verd fosc, amb una certa lluïssor a causa d'una cutícula que és poc permeable a l'aigua, típica de les plantes que, com l'olivera, són xeròfiles. Al revers, en canvi, les fulles són de color verd gris platejat a causa de la presència de nombrosos pèls protectors anomenats tricomes que recobreixen els estomes, que només són en aquesta banda inferior de la fulla, i eviten la pèrdua d'aigua.

Ecologia i hàbitat:

L'Olivera és un arbre perenne present a tota la regió mediterrània. És molt freqüent a les Illes Balears, Catalunya, el País Valencià i Andalusia, on se'n localitzen les plantacions més extenses. Al Principat es troba bastant estesa per tot el territori, però les comarques de les Garrigues, el Baix Ebre, el Montsià i el Tarragonès són les zones més típiques dedicades a aquest conreu. Actualment també es cultiva en altres països de clima semblant, com el Perú, Xile, Califòrnia i el sud d'Austràlia.

S'estima que hi ha uns 2.500 cultivars.

Reproducció:

L'Olivera comença a florir des de la fi de març, però les flors vertaderes surten a l'abril o al maig. Són petites i actinomorfes amb simetria radiada. La corol·la és de color blanc o blanc groguenc, amb quatre pètals soldats per la base, és a dir, que és gamopètala. El calze és petit i format per quatre sèpals soldats (gamosèpal). L'androceu està format per dos estams soldats als pètals. El gineceu és bicarpel·lar, és a dir, format per dos carpels soldats que formen el pistil que està compost per un ovari súper, un estil curt i un estigma bilobulat i papil·lós.

Les flors estan inserides en unes inflorescències paniculades petites i axil·lars que contenen de 10 a 40 flors. Hi ha flors de dos tipus: les perfectes i les estaminíferes. Les flors perfectes són hermafrodites, és a dir, que contenen els dos sexes, i això queda clar per la presència d'estams i pistil ben desenvolupats. Les flors estaminíferes, com el nom indica, només tenen estams i, per tant, són flors masculines i seran incapaces de produir fruit. Les flors estamníferes es troben a l'arbre en proporció variable; en condicions de forta secada són les úniques que apareixen, i en aquest cas no hi ha producció d'olives.

La formació de les flors s'inicia a la tardor de l'any anterior a la florida.

El fruit de l'olivera és l'oliva. El procés de pol·linització per permetre que les flors fructifiquin és semblant al de qualsevol angiosperma: un dels dos gamets masculins del tub pol·línic s'uneix a l'òvul i l'altre als nuclis polars. També podem obtenir fruits per partenocàrpia, però, en aquest cas, les olives, que s'han format sense un procés de fecundació de la flor, tenen una mida molt reduïda. Generalment, aquesta pol·linització és duta a terme pel vent, ja que es tracta d'una planta anemòfila, però de vegades els insectes també participen en aquest procés.

L'oliva és un fruit en drupa relativament petit i amb forma el·lipsoïdal o globosa més o menys simètrica. Té la llavor tancada en un endocarpi dur que forma el pinyol el qual se solidifica de 4 a 6 setmanes després de l'inici de la formació del fruit i s'endureix fins 3 mesos després El mesocarpi continua creixent durant tota l'estació. El creixement del fruit mostra una corba de creixement doble sigmoide com també passa en la majoria de les drupes. La llavor arriba a la maduresa just abans que el fruit canviï de color en l'estadi dit “maduració verda”. El creixement del fruit s'atura quan aquest comença a canviar de color. després de l'estadi de maduració verda hi ha un decreixement del contingut de clorofil·la i un increment de l'acumulació d'antocians responsable del color negre del fruit. El seu color pot prendre diferents tonalitats, que oscil·len de verd a vermell, però quan madura es torna negra. Normalment mesura d'1 a 4 cm de longitud i de 0,6 a 2 cm de diàmetre, depenent de la varietat. El percentatge del contingut d'oli varia segons les cultivars entre el 12 i el 28%. Per hectàrea es pot arribar a tenir 22.000 kg d'olives. El pes de les olives varia entre 1 i 12 grams segons les varietats. Per exemple, són molt petites les olives de les varietats Arbequina i Koroneiki i són molt grosses l'Ascolana i la Gordal. El fruit es divideix en endocarpi (pinyol), mesocarpi (polpa) i exocarpi (pell). L'endocarpi està format per una sola llavor dura i ovoide. L'emmagatzemament de l'oli es fa en les cèl·lules parenquimàtiques del mesocarpi.

Tornar a la Mediterrània occidental