La palmera de Canàries (Phoenix canariensis)^[1] és una espècie de palmera autòctona de les Illes Canàries que creix de forma natural a totes les illes. És tambe un dels més bells emblemes de les illes i, constitueix el símbol vegetal de Canàries més reconegut internacionalment.

A causa de la seva bellesa i la facilitat d'adaptació és una de les palmeres que més s'utilitzen en jardinería i paisatgisme. La podem trobar en plantacions, passejos, jardins, parcs, etc... tant públics com privats. També rep el nom de "Fasser de canàries, Palmera canària o Fènix".

Ecologia i hàbitat:

L'aparell radicular és extens i no té arrels principals. Compta amb milers d'arrels fibroses que no augmenten de diàmetre amb el temps i permeten aprofitar bosses d'aigua subterrànies, sobreviure a curts períodes d'entollament, fixar tenaçment el substrat i ancorar-se en els fons de barranc més inestables. És una espècie molt longeva, tant que els exemplars més alts arriben a superar els dos i potser tres segles.

Descripció:

Presenta un port majestuós, de tronc alt i estilitzat acabat en una corona de moltes fulles, que proporciona una àmplia ombra. L'alçada mitjana d'aquestes palmeres se situa a 20 metres, però generalment més baixes depenent de l'edat, encara que en les illes d'origen hi ha casos d'exemplars que arriben els 40 m. Tronc relativament prim (60-120 cm de diàmetre). La base de les fulles, que queda sobre el tronc cilíndric, formen al seu voltant una coberta grossa i compacta, que oculta el tronc, però amb els anys, les bases de les fulles van caient, perquè s'assequen. Les fulles són d'uns 5 metres de longitud, disposades a l'extrem de dalt del tronc en forma de ventall, són molt nombroses. Són pinnades, de limbe lanceolat, bastant fortes i rígides. D'uns 80-100 parells de folis, relativament curts, pecíol amb curtes espines a la base, que desapareixen progressivament cap amunt, fins a arribar als folis.

Reproducció:

Com que la palmera és una espècie dioica, els òrgans reproductors masculins i femenins apareixen en peus diferents. Parlem, per tant, de palmeres femelles, que produeixen tàmares; i palmeres 'mascles', que no donen fruits i, per això, a molts llocs es parla popularment d'individus o exemplars estèrils. La primera floració apareix entre els 4 i els 7 anys. Això fa que les flors de la palmera canària siguin unisexuals. Les flors són minúscules, però les inflorescències on s'agrupen les mateixes en panícules són grans i cridaneres, arribant a assolir 1,5 metres de llarg.

Tots dos sexes exhibeixen flors petites, actinomorfes i assegudes amb un perianti format per 6 peces inconspicus, generalment coriàcies, que es disposen en dos verticils; el més extern és de menor grandària i amb 3 tèpals soldats, mentre que l'intern és molt més desenvolupat i amb 3 tèpals lliures; els tèpals varien d'un color groguenc a les flors femenines a una tonalitat molt més blanquinosa a les masculines. Les flors femenines tenen un ovari súper amb 3 carpels lliures, un òvul a cada lòcul, 3 branques estigmàtiques.

D'altra banda, l'androceu consta de sis estams, biseriat (disposat en dues sèries o files), anteres amb dehiscència longitudinal que produeixen pol·len abundant. Les inflorescències femelles, que s'anomenen popularment escombres, també espàdics o espastes, són més grans, ramificades amb flors disposades més espaiadament i es troben inserides a les copes mitjançant llargs peduncles corbats (palanquetes) de més d'un metre de longitud. Per contra, la inflorescència masculina és més petita però coberta més densament de flors, les quals estan protegides per una mena de beina, assemblant-se a la cua d'un cavall, i aconseguint fins a 30 centímetres de longitud.

L'època de floració és variable i se sol desenvolupar abans de l'estació freda i humida. La pol·linització és fonamentalment anemòfila, és a dir a través del vent, encara que investigacions recents han demostrat l'important paper que poden tenir algunes espècies d'escarabats curculiònids en el transport de grans de pol·len des de la flor masculina a la femenina.

Els fruits (tàmares o tàmbares) són baies carnoses, monospermes i encara que en els primers estats del desenvolupament són verds, quan maduren presenten un color groguenc-ataronjat, intens en moltes ocasions. Estan disposats en raïms molt abundants, espessos i ramificats. Les tàmares presenten formes ovoides de fins a 3 centímetres de llarg i disposen de poca polpa. Encara que comestibles, el seu sabor és amarg i aspre.

Solen romandre a l'arbre durant mesos, de manera que coincideixen diferents generacions de fruits al mateix peu de planta. Solen ser a més aliment per als corbs i altres aus com les merles, per la qual cosa es constitueixen en importants agents dispersors de llavors, augmentant fins i tot la germinació i viabilitat de les mateixes després de passar pel tracte digestiu de l'animal. Un clar exemple el constitueix el creixement de palmeres sota els nius de merles ubicats en camps fruiters. Les llavors, igualment ovalades, presenten un solc central que la travessa longitudinalment. L'embrió apareix com un petit corpuscle de color blanc observable a l'interior de la llavor i que se situa generalment en posició central superior.

Aquesta pot resistir diversos mesos a la terra seca del medi natural, encara que és fàcilment atacada per insectes. La germinació sol succeir en ambients humits, i en jardineria enterren la llavor a terra solta a uns dos a cinc centímetres de profunditat. Després de la germinació, les plantes joves van desenvolupant el rovell apical o margalló, que és el veritable cor de la palmera, i que es protegeix de possibles predadors a través de les espines que presenten les fulles a la base.

Curiositats i usos:

Si bé són comestibles, el seu escàs gust provoca que siguin rebutjats. Encara que a l'Illa de La Gomera, se n'extreu el guarapo per produir la Mel de Palma.

Tot i que la palmera canària compta actualment amb un gran nombre d'exemplars, es veu afectada per plagues i malalties capaços de minvar les poblacions de forma dràstica. Les mes comuns son un coleòper polífag (Diocalanda frumenti), el fong Fusarium oxysporum, i el cas mes conegut, tenim el escarabat morrut (Rhynchophorus ferrugineus)

Des de l'any 2005, la palmera canària és afectada per una greu plaga d'escarabats morruts (Rhynchophorus ferrugineus). Aquests curculiònids, que provenen de la Polinèsia i del sud-est asiàtic, s'instal·len a la corona de les palmeres, les ataquen (assecada de les fulles) i les acaben matant. La detecció precoç és fonamental per poder salvar la palmera afectada i controlar l'expansió de la plaga. Si, finalment, no es pot salvar l'arbre, l'única via per evitar la propagació dels escarabats és tal·lar-lo.

El Morrut, escarabat que afecta greument les palmeres de Canàries en fer niu al cor de la palmera i alimentar-se de la base de les fulles joves.

Tornar a Canàries